Conten que Jesus, dalt del cel estant, veié que els homes, allà baix a la terra, s'avorrien més i massa, car heu de creure i pensar, i pensar i creure, que Déu volgué que no es treballés, coses de la seva bondat divina. El cert és que l'home dropejava tot el sant dia, sense fer res de bo. Jesus cridà a Sant Pere i li digué:

- Mira, Pere, l'home s'avorreix massa allà baix, sense tenir res per fer. Millor serà que l'ocupem. Baixa i els dius que, d'ara endavant, partiran llur temps en períodes de set dies, sis d'ells descansaran i l'altre, el treballaran. D'aquesta guisa tindran una feina i una preocupació que els entretindrà.

Sant Pere partí disposat a dur a terme l'encàrrec del Senyor. Però el camí del cel és molt llarg i la memòria del bon porter del cel un xic curta. Coses de l'edat. El cert és que portava una bona estona caminant que el cervell ja li barrinava:

- Sis dies de descans i un de feina? o sis de feina i un de descans? Ara no sé ben bé què m'ha dit el Senyor. I no és cas de tornar a pujar... ja he fet un bon tros de camí i les cames ja no estan per fer gaires marrades. Seran sis de feina i un de descans, ja que ell vol que estiguin ocupats.

I és per aquest motiu que tenim setmanes de sis dies laborals i un de festa, per la mala memoria de Sant Pere. I és clar que ara s'ha arranjat una mica, amb això de la setmana anglesa, cinc dies de treball i dos de festa... però encara estem molt lluny de la voluntat del Senyor.

Fins que no s'inventà el calendari, però, els homes anaven d'allò més preocupats esperant el dia de repòs. No hi havia manera d'encertar-lo mai, sempre es descomptaven. Fou el Rector de Vallfogona qui trobà la solució: cada dia feia un cistell i, quan en tenia sis, sabia que l'endemà era diumenge. Arribada la festa, deia missa, venia els cistells i, altra volta a fabricar-los.