Conta la llegenda que en una masia propera a la vall hi havia una noia que es deia Agnès que cada diumenge anava a missa als Àngels, trobant-se sota l'alzina amb els devots que també pujaven. Allà mateix va conèixer un jove que es deia Eugeni de qui es va enamorar. Essent ja promesos festejaven cada dia i a la mateixa hora en aquell arbre, fins que el noi li va dir que es deixarien de veure perquè havia d'anar a la guerra. L'Agnès, molt afligida, tornà l'endemà mateix davant l'alzina, on va veure un violer que tenia dues violetes unides en una mateixa tija. Ella va entendre que això era un bon senyal i sovint les anava a veure. Al cap d'un temps s'adonà que estaven separades entre elles, com si creixessin en direcció oposada, i això li va fer témer per la vida del seu estimat. L'Agnès va viure angoixada durant força setmanes fins que una nit va escoltar en somnis una veu que li deia:

Vés a l'alzina on vas cada dia. Tirant pedres a les seves branques sabràs quan trigarà l'Eugeni en tornar. Si la primera pedra queda penjada a les branques, només faltarà un any. Si no, trigarà tants anys com pedres hagis de tirar per penjar-li una.

La jove va córrer a l'alzina i, encomanant-se a la Mare de Déu dels Àngels va tirar una primera pedra que no va caure. Plena de felicitat, va veure també com aquelles dues violetes que s'havien separat, tornaven a ajuntar-se. Passat l'any, l'Agnès va anar a l'alzina i esperà de nit l'Eugeni, a qui li va explicar tot el que li havia ocorregut. La parella es va casar al cap de poc al santuari dels Àngels i van posar davant la imatge de la Mare de Déu, un ram de flors on hi havia les dues violetes, que no es marcirien fins que un d'ells va morir.